Parnàs és el títol del desè treball discogràfic de Roger Mas que dissabte a la nit va presentar al Teatre Municipal de Girona en el marc del festival Strenes. Fa referència a la muntanya situada a prop de Delfos i que, segons la mitologia grega, era la residència de les muses. Un lloc ideal per evocar musicalment i que, sota el seu sedàs, el cantautor solsoní convida tothom a visitar, amb ell com a guia particular versionant els poetes que més l’han influenciat. I certament que en són, d’heterogenis. Al seu “jardí dels poetes” hi trobem des de Joan Maragall, Jacint Verdaguer i Miquel Martí i Pol –“el Mark Knoffler de la poesia, infravalorat pels crítics i sobrevalorat pel públic” fins a Mercè Anzizu –escriptora i historiadora de l’època de la Renaixença i monja del monestir de Pedralbes–, passant per poetes contemporanis com Amadeu Vidal i Toni Gol, que ara reivindica amb la seva veu prodigiosa i acompanyament musical excels, on destaquen Xavier Guitó al piano, Arcadi Marcet al contrabaix, una multiinstrumental Míriam Encinas (a la dilruba, la viella i les flautes) i, és clar, el mateix Roger Mas a la guitarra.

En va tenir prou només d’arrencar el concert amb La Margera –del seu disc Irredempt, 2015– per encisar el públic assistent, per a continuació fer sonar Sì dolce è’l tormento per transportar-nos a l’amor cortès de Claudio Monteverdi. A partir d’aquí, el recital va ser apoteòsic, fos cantant poemes musicats o recitant-los a pèl, amb el seu domini de la cadència i la modulació amb la veu excepcional de què disposa.

No oblidarem d’aquest concert cançons com Lluny de tot de Miquel Martí i Pol i Caminant del seu apreciat Verdaguer, abans de fer sonar l’aclamada Oda a Francesc Pujols –“arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”, recitava amb sarcasme– i cantar sol dalt de l’escenari l’emotiva Ella té un cel als ulls i El rei dels Verns, de Goethe. Ja en la segona part, després de convidar tothom “que anés a fer un riu”, va entusiasmar amb el poema de Joan Maragall, Soleiada, i la tel·lúrica Al·leluia d’Anzizu. Va sorprendre amb la versió del poc conegut poema d’Amadeu Vidal Ruïnes d’Empúries i l’encomanadissa cançó popular del Solsonès Els Borrasqueros de Canalda.

L’actualitat política va transcendir al llarg de la nit i, entre altres referències, no es va oblidar, “ja que estem a Girona”, de tocar la cançó preferida “d’algú que no pot estar aquí encara que no sigui a la presó”: Calavera, que en una estrofa diu “passà la frontera al maleter / d’un Mercedes verd i atrotinat”. L’aplaudiment es va sentir tant aquí com a Berlín i el ressò, fins i tot, a Bèlgica.